INTRODUCCIÓN

En Montjuïc hay tres jardines con nombres de poetas catalanes o mallorquines: Joan Maragall, Joan Brossa y Mossèn Cinto Verdaguer.



Joan Maragall

Poeta, ensayista y traductor español nacido en Barcelona en 1860.
Perteneciente a una familia de sólida posición económica, rechazó el interés de su padre por involucrarlo en los negocios, para licenciarse en Derecho por la Universidad de Barcelona en 1884. A partir de 1892 desarrolló una intensa actividad literaria participando como columnista de importantes diarios, traduciendo grandes autores, ocupando la presidencia del Ateneo Barcelonés, y obteniendo galardones importantes como los Juegos Florales de Barcelona, Maestro en Gai Saber y el premio Fastenrath en 1910. Fue además miembro fundador de la Sección Filológica del Instituto de Estudios Catalanes.
Entre sus obras destacadas se encuentran, "Oda a Espanya" 1898, "Visions i Cants" 1900, "L'Elogi de la paraula" 1903, "El Comte Arnau" 1909, "Enllà" 1906 "Oda nova a Barcelona y Cant espiritual" 1910 y "Seqüèncie" en 1911.
Falleció en Barcelona en diciembre de 1911.





Joan Brossa

Poeta, dramaturgo y artista plástico español nacido en Barcelona el 19 de enero de 1919.
A los diecisiete años, cuando se encontraba en el ejército, inició la producción poética con la obra "Tercera Divisió".
Su obra creativa, además de la poesía, abarcó otras facetas del arte como el cine, el teatro y la música.
Fue uno de los fundadores de la revista Dau al Set en 1948 y uno de los principales introductores de la poesía visual en la literatura catalana.
Su obra fue reconocida con importantes galardones: Premio Nacional de Artes Plásticas en 1992, Premio Nacional de Teatro 1998 y la Medalla Picasso de la UNESCO. Fue Miembro i Socio de Honor de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Falleció en Barcelona el 4 de octubre de 1998.



Mossèn Cint Verdaguer

Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vil·la Joana, Vallvidrera, 1902). De família de pagesos pobra i de profundes conviccions religioses, anà a l'escola del seu poble i als deu anys ingressà al seminari de Vic. S'interessà des de molt jove pels costums i tradicions de la Plana de Vic. Es manifestà ben aviat com una persona ingènua, tenaç i tossuda. Els seus primers textos daten de quan tenia quinze anys. Al seminari es donà a conèixer com a poeta, féu amistat amb Jaume Collell i prengué contacte amb els clàssics universals. A conseqüència d'això va concebre un poema èpic sobre la gesta de Colom, que amb el temps es transformà en L'Atlàntida. L'any 1865 obté dos accèssits als Jocs Florals de Barcelona i fa amistat amb els prohoms de la Renaixença. El 1870 és ordenat sacerdot i enviat a Vinyoles d'Orís com a vicari. Cau malalt i els metges li recomanen l'aire de mar. S'embarca com a capellà en el vaixell "Guipúzcoa", que feia la ruta Cadis-l'Havana, propietat del primer marquès de Comillas. Un cop refet, treballà intensament en L'Atlàntida, que enllestí el 1876. Aquest mateix any entrà com a capellà a la casa dels marquesos de Comillas, al palau de Portaferrissa. El 1877 L'Atlàntida és premiada als Jocs Florals i el seu prestigi augmenta amb la publicació d'Idil·lis i cants místics (1878), Llegenda de Montserrat (1880), Oda a Barcelona (1883), Canigó (1886), Excursions i viatges (1887) i Pàtria (1888), entre d'altres. El 1886 fa un viatge a Terra Santa, del qual és fruit el Dietari d'un pelegrí a Terra santa (1899). A partir d'aquest viatge, Verdaguer sent la necessitat de ser més fidel a la vida de Crist, i es lluira a la caritat, a la confessió i a la pràctica d'exorcismes. A causa d'això la situació del poeta es féu difícil al palau de Comillas i l'any 1892 el bisbe de Vic el reclamà a la seva diòcesi. Residí al santuari de la Gleva, on escriví Roser de tot l'any (1894) i Sant Francesc (1895). L'intent de recloure'l en un asil de capellans vells, invàlids i bojos motivà la desobediència de Verdaguer, que fugí a Barcelona, a casa d'una família que havia conegut en les sessions d'exorcismes. Se sent acorralat i és quan comença a publicar a El Noticiero Universal una sèrie d'articles que després aplegarà sota el títol En defensa pròpia; així neix el "cas Verdaguer", que dividí l'opinió pública. El bisbe de Vic el suspèn a divinis. D'aquest períodetràgic de la seva vida és el llibre Flors del Calvari (1896). Dos anys després, gràcies a les gestions de l'arquebisbe de Madrid i als agustins d'El Escorial, se li aixeca la suspensió i és admès a la diòcesi de Betlem, on passa els últims anys amb gran penúria econòmica. Encara publicà Santa Eulària (1899) i Aires del Montseny (1901). La seva mort li tornà la grandesa i el seu enterrament fou un gran acte multitudinari.