Un lloctinent és la persona que és segon d’un cap, d’un rei, d’un superior, etc., i que el pot suplir en cas d’absència d’aquest.
A Catalunya el lloctinent s’encarregava de substituir al rei mentre viatjava per la corona d’Aragó.
Aquesta residència, llavors, va ser construïda per a el representat del rei en absència d’aquest. El lloctinent de Catalunya mai va utilitzar l’edifici.
Des del 1944 el Palau del Lloctinent ha estat la seu de l’arxiu de la Corona d’Aragó ja que aquest es va traslladar a la ciutat de Barcelona, seguint la voluntat de Jaume II d'Aragó, que volia tenir tots els documents vora seu i ell vivia allà. Aquest arxiu és un diposit documental de les institucions de l'antiga Corona d'Aragó.
Seguim davant del palau del Lloctinent, a la plaça del rei.
Aquesta plaça està envoltada d’edificis importants (el Palau del Lloctinent, Saló del Tinell, Església de Santa Agatha, Museu de la història de la ciutat).
La plaça del rei té una gran importància ja que en aquesta plaça els reis de la corona d’Aragó van rebre a Cristòfol Colom després d’anar a Amèrica.
Com ja hem parlat del palau del Lloctinent ara parlarem del Palau Reial Major, on està el saló del Tinell. Dins d’aquest edifici està la sala de cerimònies dels reis, d’estil gòtica i plena d’arcs.
Ara marxem cap a la plaça SANT JAUME, però anem pel carrer veguer.
El nom del carrer prové de veguer,al Principat de Catalunya i a Mallorca, autoritat delegada de la corona o d'una baronia en una demarcació, amb jurisdicció governativa, judicial i administrativa.
I ara que sabem que és un veguer, no voleu saber que és una vegueria?
Doncs hi ha quatre definicions de vegueria:
Càrrec i jurisdicció del veguer.
Casa o oficina del veguer.
Territori a què s'estenia la jurisdicció d'un veguer.
Cadascuna de les nou agrupacions supracomarcals en què fou distribuït el territori de Catalunya en el projecte del 1933 i que en la Divisió Territorial de Catalunya (1936) foren anomenades regions.
Aquesta plaça es coneguda com el "cor polític de Barcelona" ja que ha estat un centre polític i religiós molt important. És on es troven els edificis de major poder en el govern català.
Ara ens trobem a la Plaça Sant Jaume. Una cruïlla entre els dos carrers més importants a les ciutats romanes.
Al voltant de la plaça s’hi troba, entre d’altres edificis, el Palau de la Generalitat un edifici renovat amb l’escultura de Sant Jordi. Aquesta escultura està a la Generalitat ja que Sant Jordi és el patró de Catalunya. Des del balcó de la Generalitat s'han fet nombrosos esdeveniments de gran importància. Aquest esdeveniments poden ser tan esportius, la celebració del FCBarcelona com a campió, com polítics.
Just en front de la Generalitat hi ha l'Ajuntament, un altre edifici emblemàtic i important, políticament, de la ciutat de Barcelona.
Continuem el nostre camí passant per la VIA LAIETANA la qual deriva el seu nom dels laietans, individus d'un poble preromà, ibèric, establert a les comarques del Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès.
Seguint el recorregut direcció via laietana, i travessant-la, arribem al carrer de l’Argenteria.
El carrer de l’Argenteria era un antic carrer d’orfebres. Caminant pel carrer podem trobar una placa dedicada als ultims dies de la vida de Joan Salvat Papasseit (1894-1924).
La placa explica una mica la vida i família d’aquest home. Diu:” De mare gitana, d’obrera estirp i de lleial nació: de dignitat poeta. El poble a un enemic ben noble en el centenari de la seva arribada al moll”.
Aquest carreró ens porta directament a la església de Santa Maria del Mar.
L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DEL MAR és una construcció d’estil gòtic construïda entre 1329 i 1387. Berenguer de Montagut i Ramón Despuig van ser els encarregats de dissenyar els plànols de l’edificació religiosa.
Donant la volta a l’església hi trobem una petita placeta quan estigueu al mig trobareu el FOSSAR DE LES MORERES, una plaça commemorativa als catalans caiguts durant el setge de Barcelona al 1714.
Al mur hi ha una inscripció que diu “Al fossar de les moreres no s’hi enterra cap traïdor fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor als màrtirs de 1714.”
L’11 de setembre de 1714 va finalitzar a Barcelona la darrera operació militar de la Guerra de Successió Espanyola, entre els defensors catalans i la resta de la gents dels territoris de la corona d’Aragó. En aquesta guerra van morir més de 40000 barcelonins.
El fossar de les moreres va ser creat el 1989, per Carme Fial. Ella va voler representar la sang vessada pavimentant l’espai amb maó roig.
El peveter va ser construït l’any 2001 per Albert Viaplana.
Després de visitar el Fosar de les Moreres, ens em dirigiti cap al carrer Montcada on es troba el palau Dalmases (número 20), amb molts altres palaus, tots d'estil gòtic.
Aques palau és un edific gòtic, que es va reformar al segle XVII. Abans l'acullia l'entitat ÒMNIUM Cultural, la seva funció era que dedicava a la promoció de la Cultura i la llengua Catalana.
El nom del palau prové de Pau Dalmases i Ros, aquest home era un noble català fill d'un ric comerciant. En 1690 es va casar amb Mria de Vilana i llavors va demanar construir la seva residencia, el palau Dalmases.
Aquest palau l’hem trobat tancat. Però hem buscat informació i intentarem explicar-la el millor possible.
Aquest palau és des de 1963 la seu del museu Picasso. Va ser un palau pertanyent a diversos llinatges nobles fins arribar a les mans del mercader Berenguer d’Aguilar.
En aquest palau gòtic hi destaca el seu petit i acollidor pati, i un fresc de finals del segle XIII, aquest fresc es conserva al Museu d’Art Nacional de Catalunya.
Un assaonador es una persona que te com ofici treballar amb la pell. Converteix la pell en cuir amb taní o un compost químic àcid que evita la descomposició i el color.
- Metode modern:
Etapas del adobat:
-Preparació - adobat i altres trataments químics - terminació de la superfície
Primer es cura la pell amb sal. Es pot fer salant la pell amb sal humida i ficant-la en caixes durant 30 dies o agitant les pells en un bany salat, durant 16 hores. Despres es mulla la pell amb aigua per eliminar la sal. Com l'aigua estova la pell, la majoria de pell s'elimina amb una màquina i treien les restes amb un ganivet.
El següent carrer pel que haviem de passar era pel Carrer Carder.
Antingament, hi havien homes que tenien oficis diferents als que avui en dia estem acostumats a veure, a escoltar i sobretot, als oficis que la gent del nostre voltant diu i comenta que treballa.
Fa anys, una professió que hi havia era la de carder. Un carder era una persona que cardava, que agafaven la llana que els pastors els hi portaven quan esquilaven les seves ovelles, i que ells, posteriorment, amb la carda, pentinaven la llana una bona estona perquè després fos més fàcil i còmode poder-la filar.
Tot seguit caminarem pel Carrer de Giralt de Pellisser.
El Giralt era un home que treballava amb les pells. La seva funció era tractar les pells, assecar-leas, pentinar-les, tintar-les, tallar-les i cosir-les a la mida adient, i finalment, poder fer un abric i vendre'l a qualsevol comprador disponible a pagar el seu preu.
El nostre recorregut finalitza al Palau de la Música Catalana. Un edifici d’estil modernista construït per Lluís Domenech i Montaner.
El Palau de la música té dos edificis el nou edifici s’anomena Petit Palau.
Les dues façanes es diferencien ja que una es molt decorativa i treballada, d’estil modernista (com ja hem comentat abans). L’altre, el Petit Palau, és d’una estructura molt més simple i sense gaires decoracions.
El Palau de la Música va ser augmentat per a que les escoles tinguessin un lloc on veure actuacions sense ser tan oficial.
Avui dia 1 de juny, hem anat a l'Eixample de Barcelona.
L'hora de trobada amb els professors era a les 8:30 h a la Casa Batlló, situada al Passeig de Gràcia entre Aragó i Consell de Cent.
Hem decidit quedat una hora abans, a les 7:30 h, a la Parada del Pont d'Esplugues, malgrat que el trajecte era d'aproximadament 45 minuts, però d'aquesta manera ens asseguravem no arribar tard si algun transport venia amb retard.
Per arribar, teniem diverses opcions:
1.Agafar el TRAMBAIX (Línea 1, 2 o 3) des del Pont d’Esplugues fins a Zona Universitària. Allà agafar el METRO (Línea 3) des de Zona Universitària fins a Passeig de Gràcia.
2.Agafar el TRAMBAIX (Línea 1, 2 o 3) des del Pont d’Esplugues fins a Palau Reial. Allà agafar el METRO (Línea 3) des de Palau Reial fins a Passeig de Gràcia.
3.Agafar el TRAMBAIX (Línea 1, 2 o 3) des del Pont d’Esplugues fins a Maria Cristina. Allà agafar el METRO (Línea 3) des de Maria Cristina fins a Passeig de Gràcia.
4.Agafar l’AUTOBÚS (Línea 22) des de l’Avinguda d’Esplugues fins a Passeig de Gràcia.
Nosaltres hem escollit la tercera opció. Hem escollit aquesta opció ja que per nosaltres el transport més còmode i agradable és el Trambaix. I davant les tres maneres d’arribar fins al passeig de Gràcia amb la combinació de Trambaix i metro, la tercera era la que ens permetia estar més estona al Trambaix que no pas al metro.
Avui, dia 1 de juny, ens ha tocat fer l'itinerari per l'Eixample.
Per facilitar-nos la feina, hem fet un mapa amb el recorregut que hem de seguir, els carrers pels que hem de passar i els punts d'interès on hem de fer una parada.
L'itinerari d'avui que tenia una durada aproximada de 5 hores nosaltres l'hem pogut escurçar una mica. Ara us ho explico detalladament:
Vosaltres feieu la proposta de començar l'itinerari per la Casa Batlló, anar a un seguit de llocs i finalment quedar amb vosaltres a les 12 h a la Pedrera per fer una visita guiada.
Nosaltres, com quan hem sortit de la casa del Baró de Quadres encara faltaven gairabé dues hores per l'hora de trobada, hem aprofitat per anar a la Sagrada Família, resoldre les qüestions plantejades, i d'aquesta manera guanyar temps.
Ens ha anat molt bé fer aquest canvi de recorregut perquè d'aquesta manera, quan cap a la una la visita de la Pedrera ja s'havia acabat, nosaltres hem pogut tornar cap a casa directament.
Cap al 1850, la necessitat d'enderrocar les muralles per possibilitar l'expansió de la ciutat esdevingué un requeriment revindicatiu, tant per la burgesia cm per les capes populars barceloninnes. Després d'un seguit de negociacions amb el govern central, es va autoritzar l'enderrocament de les muralles i de la Ciutadella que asfixiaven el creixement de la ciutat. Aquest fet permetia la possibilitat d'urbanitzar l'espai comprès entre la ciutat i els pobles del pla, i per tant, organitzar una nova fase expansiva de la ciutat mitjançant la construcció d'un eixample.
L'abril de 1859 l'Ajuntament va convocar un concurs de projectes de l'eixample per a la ciutat que va guanyar l'arquitecte municipal Rovira i Trias. Prescindint d'aquesta decisió municipal, un decret del govern de Madrid va imposar un projecte d'Ildefons Cerdà. L'Eixample era una realitat a l'acavament de segle i enllaçava la ciutat vella amb els seus pobles industrials del pla de Barcelona (Sants, Gràcia, Sant Martí, Sant Andreu, etc.). El pla Cerdà va anar experimentant una adulteració progressiva; l'Ajuntament va anar modificant les ordenances per autoritzar augments del volum edificat. Els successius canvis a les illes de cases fan que a l'Eixample actual, del Pla Cerdà només pugui reconèixer la trama; l'edificació té poc a veure amb la idea original.
PLA DE L'EIXAMPLE CONCEBUT PER CERDÀ EL 1859
Com ho va anomenar Cerdà?
El Pla Cerdà va donar-nos una classificació del territori: Les vies (els carrers) i els espais intervies (les illes de cases).
Les vies formen part de l'espai públic de l'Eixample. Aquí es van construir les xarxes de serveis (per exemple les d'aigua, de gas...), es van plantar més de 100.000 arbres pels carrers, alhora es va posar un enllumenat urbà i es va complementar amb tot el mobiliari urbà necessari.
Els espais intervies formen part de l'espai de vida privada de l'Eixample. Els edificis plurifamiliars es situen formant dos rangleres al voltant d'un pati interior, des d'on tots els habitatges poden gaudir de sol, llum i aire.
Estructura del Pla Cerdà
Cerdà preveia un creixement optimista i il·limitat de la ciutat.
El seu projecte, reflecteix la seva obsessió pels aspectes higènics, ja que tots els edificis estarien construits de manera que hi hagués una perfecte ventilació.
Alhora, Cerdà també buscava una facilitat per desplaçar-se que ho va aconseguir construint amples carrers i també va pensar en un traçat de línies ferroviàries.
El més destacat va ser la introducció de la illa de cases que eren diferents a totes les construccions europees.
Geometria de l'Eixample
La cuadrícula de Cerdà construiria carrers de 20, 40 i 60 metres d'amplada. Cada illa només estaria construida en dos dels seus quatre costats i donaria habitatge per a 800.000 persones.
Cerdà proposa "l'Eixample il·limitat", era una quadricula regular i inalterable per tot el traçat urbà. Alhora, va tenir la capacitat d'introduïr espais verds i espais de serveis públics, que posteriorment serien de gran utilitat.
La seva visió era de que la ciutat creixeria i es modernitzaria i es va anticipar als futurs conflictes urbans, 30 anys abans de que s'inventés l'automòbil.
El traçat de Cerdà es recolza sobre la Gran Via (suposada columna vertebral de l'Eixample). Cerdà treballa amb "districtes" de 10 x 10 illes i que coincideixen amb les cruïlles principals (Plaça de les Glòries Catalanes, Plaça Tetuan i Plaça Universitat). I també, cada cinc carrers un seria més ample (Carrer Marina, Via Laietana, Carrer d'Urgell). Així, Cerdà ubica un dels carrers amples que van des de la montanya fins al mar a cada banda de la ciutat vella (Carrer d'Urgell i Passeig Sant Joan) i entre aquests 15 illes.
Excepcions a la regularitat
Hi ha diversos carrers que per motius diversos, no segueixen les regles abans exposades. Alguns d'aquests serien el Passeig de Gràcia, la Rambla Catalunya, l'Avinguda Diagonal, la Meridiana o Paral·lel entre d'altres.
PERÍMETRE I ÀREA REAL APROXIMADA DEL TRAPEZI FORMAT PER: Diagonal, Passeig de Gràcia, Passeig Sant Joan i Gran Via.
Perímetre (amb metres) = 1000 m + 800 m + 600 m + 850 m =3250 m
El nostre poble, Esplugues, està molt relacionat amb l'arquitectura modernista, de la qual en trobareu moltes mostres en aquest itinerari. Per decorar els edificis, es necessitaren rajoles i moltes d'aquestes es feien al costat del nostre institut.
La fàbrica de ceràmica d'Esplugues de Llobregat es diu Pujol i Bausis, però es coneguda popularment per el nom de "La Rajoleta" ja que aquí es fabricaven moltes rajoles. Es troba al Passatge Puig d'Ossa.
La fàbrica de ceràmica Pujol i Bausis es va crear l'any 1858 quan Joan Terrada i Màrius Gourde s'associen per crear una "fàbrica de maons". La fàbrica es manté oberta i tancada en diferents períodes, fins que al voltant de 1870 la família Pujol la gestiona. La fàbrica va experimenta un gran creixement i es van incrimentar el número de forns. Finalment, la fàbrica va tancar l'any 1960.
Actualment, aquesta fàbrica s'ha restaurat i adaptat per fer un museu, el Museu Pujol i Bausis "La Rajoleta". En aquest s'exposen tots els elements més rellevants i que encara es conserven com poden ser: Les bases de la decantació, l'Estança dels Molins, el Racó del Fang, l'assentament de la màquina de vapor o el gran conjunt de forns de cocció de quatre tipus (entre aquests, es troben els forns àrabs dels quals dos estan soterrats a nou metres de profunditat, dos forns d'ampolla i un forn de reflex metàl·lic).
Molt a prop del Museu Pujol i Bausis, es troba el Museu Can Tinturé, que exposa la col·lecció de rajoles seriada de Salvador Miquel. Dins del museu podem trobar més de 3000 rajoles de diferents estils i models des del segle XIV al XIX.
Les rajoles fabricades a "La Rajoleta" les van utilitzar un gran nombre d'arquitectes i particulars. Entre els arquitectes més coneguts trobem: Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Salvador Valeri, Antoni Maria Gallissà, Francesc Sellés, Bonaventura Bassegoda, Josep Font i Gumà, Enric Sagnier, Josep Azemar, Rafael Masó, Manuel Joaquim Raspall i Josep Moncunill. Entre els particulars més conegusts trobem: Les famílies Güell, Aymerich, Baró de Quadras, Macari Golferichs,...
Al llarg de tot l'itinerari de les Rambles, fixant-nos en les façanes, en els terres i en les parets, hem trobat diferents edificis que van ser decorats amb rajoles de La Pujol i Bausis. Alguns exemples són els següents:
- Casa Lleó Morera, en trobem a l'interior de la casa.
- Casa Ametller, en trobem a la façana i a l'interior de la casa.
- Casa Batlló, en trobem a la façana, a la teulada i a les xemeneies de la part posterior.
- Casa de les Punxes, en trobem a l'interior de la casa.
El modernisme arquitectònic és un art burgès, molt car que es desenvolupa durant el segle XIX i XX. Les principals caracteristiques del modernisme o també conegut com "L'Art Nouveau" són:
- La inspiració amb la natura i l'ús d'elements d'origen naturals.
- S'usen molts les formes arrodonides, entrellaçant-se amb el motiu central.
- Es fa servir la línea corva i l'asimetria.
- Hi ha tendència a utilitzar imatges femenines, aprofitant el moviment dels seus cabells i els plecs de la seva roba.
Els arquitectes més importants del modernisme són: Antoni Gaudí, Joseph Maria Olbrich, Jose Plecknik, Josep Puig i Cadafalch, Otto Wagner, Salvador Valeri i Pupurull, Herni Clemens van de Velde, Charles Rennie Mackintosh, Lluís Domènech i Montaner i Victor Hora.
En aquesta illa, popularment anomenada "Illa de la Discòrdia", hi ha tres edificis modernistes: La Casa Lleó i Morera, de Lluís Domènech i Montaner, la Casa Ametller, obra de Josep Puig i Cadafalch i la Casa Batlló, obra d'Antoni Gaudí.
A aquest conjunt de cases, se'ls anomena Illa de la Discòrdia perquè aquesta illa conté tres edificacions modernistes dels arquitectes més prestigiosos de la época. Ara seguidament els detallaré:
La Casa Lleó i Morera de Lluís Domènech i Montaner va ser construïda entre l'any 1902 i 1906 per reconstruïr l'antiga casa Rocamora, situada en el lloc de l'actual Casa Lleó i Morera. A la reconstrucció també van col·laborar els escultors Eusebi Arnau i Antoni Serra i Fiter. Al pis principal, es troba la seu del Patronat de Turisme de Barcelona. La casa Lleó i Morera està situada al Passeig de Gràcia número 35.
La Casa Ametller de Josep Puig i Cadafalch va ser construïda entre l'any 1898 i 1900. Per la construcció van participar moltes altres persones, els escultors que van ajudar a Josep van ser Ausebi Arnau i Mascort i Alfons Juyol. La casa Ametller està situada al Passeig de Gràcia número 41.
A la façana d'aquesta casa, trobem una petita escultura que correspon a la representació de quan Sant Jordi mata al drac. També trobem una altra escultura petita que és un heroi que està escanyant una serp gegant o un drac, i que fa referència als herois de la mitologia grega "Matadors de dracs".
Un altre exemple d'un heroi grec que mata un drac o una serp monstruosa és el següent:
La Casa Batlló d'Antoni Gaudí va ser construïda entre l'any 1905 i 1907, encara que el projecte Gaudí l'havia fet un any abans, el 1904. La Casa Batlló és una remodelació total de la casa antigament construïda en el lloc de l'actual. Per a la construcció de la casa van col·laborar amb Gaudí els arquitectes Josep Maria Jujol i Joan Rubió i Bellver. La Casa batlló està situada al Passeig de Gràcia número 43.
La Casa Batlló és una casa surrealista. La Casa Batlló ens vol representar, entre d'altres coses, quan Sant Jordi va matar el drac. A la façana principal trobem balcons amb forma de màscares, les columnes del primer pis simulen ossos (fèmurs), tota la façana, està feta amb trossos de rajoles de ceràmica i tons de la natura, simulant un llac de nenúfars. La teulada està feta amb peces de ceràmica simulant les escames d'un drac. El sortint que hi ha a la teulada representa l'espasa amb que Sant Jordi va matar el drac.
Les diferències entre les façanes de les cases de la illa de la Discòrdia amb la resta de façanes del Passeig de Gràcia és que aquestes pertanyen al moviment artístic del modernisme, i per tant les seves façanes, els elements i materials utilitzats per a la seva construcció i tot en general, es completament diferent.
Al passeig de Gràcia, un dels carrers principals de Barcelona, trobem uns fanals característics de l'època del modernisme. Són fanals de ferro forjat, molt treballats, que porten incorporat un banc fet amb un trencadís de rajoles.
Aquí us deixo una fotografía i un dibuix en negre d'ells:
En aquest passatge, trobem a banda i banda un conjunt de cases molt característiques. Són cases com les que podem trobar en qualsevol indret d'Anglaterra. Van ser dissenyades per Jeroni Granell l'any 1864.
El carrer està fet d'empedrat, com antigament es construïen. És un passatge tranquil i silenciós ja que no hi ha circulació de vehicles i hi passa relativament poca gent.
Les cases són d'estil eclèctic i consten d'un semisoterrani i d'una planta baixa. La porta d'entrada és força gran. Les cases també tenen un petit jardí privat davant limitat per les reixes. Totes són de diferents colors i diversos acabats, depenen del gust del propietari.
Avui en dia, aquestes encara es conserven i moltes d'elles s'han adaptat i s'han convertit en actuals oficines, consultes privades...
Aquest jardí correspon a l'interior d'una illa de cases de l'Eixample, justament les del carrer Roger de Llúria, 56.
Dins d'aquesta illa trobem una construcció anomenada Torre de les Aigües. L'arquitecte de la Torre de les Aigües és Josep Oriol Mestres. Aquesta torre es va construïr per aprofitar l'aigua del subsòl ja que les cases d'aquesta zona no tenien aigua potable.
Si comparem les façanes exteriors de les illes amb les interior, trobem una gran diferència. La condició de vida a les cases de l'interior de la illa són pitjor que a les cases de la part exterior. Ens ha sigut fàcil apreciar-ho ja que les façanes interiors són més velles, sembla que les cases siguin més petites, estan molt més deteriorades i dónen la sensació que les persones que hi viuen tenen un menor grau social.
Al llarg de tot el carrer Roger de Llúria es veu com el modernisme català va tenir una àmplia difusió en totes les capes socials, i una bona mostra d'aquesta és l'extraordinària quantitat d'obres populars marcades per l'estil modernista.
Antigament, en el segle XIII, l'Església de la Concepció pertanyia a l'antic Monasteri de Jonqueres i estava situat al carrer que porta el mateix nom, el carrer Jonqueres.
Quan Isabel II va ser destronada, els dirigents revolucionaris de la ciutat van decretar la demolició del monasteri. La gent que valorava aquest tresor artístic, que no volia que aquest desaparegués, va aconseguir que l'Ajuntament cedís les pedres. Aquestes, es van traslladar poc a poc, a partir de l'any 1869, al lloc on trobem l'esglesia avui en dia, al carrer Aragó 299.
L'església és un edifici románic - gòtic del segle XIV, d'una sola nau i de grans proporcions.
Avui en dia, l'església s'utilitza també per celebrar concerts, cants corals i de gospel...
El claustre és un edifici del segle XV molt elegant.
Avui en dia, el claustre s'utilitza per fer sopars de gala, esmorzars, festes familiars o presentacions.
La Sala Concepció és un edifici també d'estil gòtic.
Actualment, es fa servir per fer reunions, celebracions familiars i aniversaris.
.jpg)
